Loading...

Compartir a:

Jaume Mateu (Tortell Poltrona): “El riure és una arma de construcció massiva que agermana la gent i resol moltes coses”

*Contingut exclusiu per a membres

Tortell Poltrona és una figura clau del món del circ i del clown a Catalunya. Des dels inicis de Pallassos sense Fronteres fins a la creació del Circ Cric, la trajectòria de Jaume Mateu ha estat marcada per la innovació, la solidaritat i la recerca constant d’un llenguatge del clown propi. Parlem amb ell sobre la seva vida i el món del circ.

-D’on ve la teva vocació per convertir-te en pallasso?

Bé, jo no m’he convertit: ja ho era. Tinc un pòster de l’any 1975, que podríem dir que seria el començament oficial. Però a mi em sembla que sense pintar-me, sense nas, sense sabates… he estat així tota la vida.

He tingut la sort de viure amb una família que, en aquells moments, vivia dintre del que era el centre parroquial i els meus pares van ser gent molt solidària: la meva mare va ser, durant molts anys, l’encarregada de la cuina de la casa de colònies de la parròquia. No soc creient, però, la qüestió és que vinc d’una família que sí que ho era, i per això sempre he tingut públic, tant a l’escola com a casa. He tingut públic tota la vida, i m’ha semblat que el més divertit de la vida era fer que la gent rigués amb mi i visquéssim junts i ens ho passéssim bé. Potser ve d’aquí la meva vocació.

Jaume Mateu (Tortell Poltrona): “El riure és una arma de construcció massiva que agermana la gent i resol moltes coses”

*Contingut exclusiu per a membres

Tortell Poltrona és una figura clau del món del circ i del clown a Catalunya. Des dels inicis de Pallassos sense Fronteres fins a la creació del Circ Cric, la trajectòria de Jaume Mateu ha estat marcada per la innovació, la solidaritat i la recerca constant d’un llenguatge del clown propi. Parlem amb ell sobre la seva vida i el món del circ.

-D’on ve la teva vocació per convertir-te en pallasso?

Bé, jo no m’he convertit: ja ho era. Tinc un pòster de l’any 1975, que podríem dir que seria el començament oficial. Però a mi em sembla que sense pintar-me, sense nas, sense sabates… he estat així tota la vida.

He tingut la sort de viure amb una família que, en aquells moments, vivia dintre del que era el centre parroquial i els meus pares van ser gent molt solidària: la meva mare va ser, durant molts anys, l’encarregada de la cuina de la casa de colònies de la parròquia. No soc creient, però, la qüestió és que vinc d’una família que sí que ho era, i per això sempre he tingut públic, tant a l’escola com a casa. He tingut públic tota la vida, i m’ha semblat que el més divertit de la vida era fer que la gent rigués amb mi i visquéssim junts i ens ho passéssim bé. Potser ve d’aquí la meva vocació.