El Dr. Daniel López Acuña és un referent en el camp de la salut pública a escala internacional. Com a excoordinador de Clúster de Salut de l’OMS i exdirector d’Acció Sanitària en Situacions de Crisi, ha estat testimoni de primera mà dels desafiaments als quals s’enfronten els sistemes de salut arreu del món. A més, el seu paper com a assessor durant la pandèmia de COVID-19 l’ha convertit en una veu autoritzada al debat sobre futures pandèmies. En aquesta entrevista, explorarem la seva àmplia trajectòria, la seva visió sobre la salut pública i la seva recent incursió en el món de la poesia.

-Has estat coordinador de Clúster de Salut de l’OMS i director d’Acció Sanitària en Situacions de Crisi de l’OMS. Quins han estat els reptes més importants de la teva carrera?

Vaig treballar 30 anys a l’Organització Mundial de la Salut exercint diferents funcions, 20 anys a Washington DC per a l’oficina de la regió de les Amèriques donant cobertura des del Canadà fins a Argentina, i després 10 anys a Ginebra, a la seu central de l’OMS, on vaig ser director d’Acció Sanitària en Situacions de Crisi amb una cobertura mundial. Al llarg d’aquests anys, vaig exercir diverses funcions i sempre vaig intentar vincular l’epidemiologia, com a mètode científic, a l’acció en salut pública, i molt particularment a l’acció sanitària en situacions de crisi.

Els desafiaments als quals he hagut de fer front han estat múltiples i sempre han deixat lliçons molt importants. Per exemple, als anys vuitanta i principis dels noranta vaig treballar en una iniciativa que es va anomenar “Salud puente para la paz” a Centreamèrica, intentant que, a través d’una col·laboració en salut, es produís una major distensió i relaxació de les tensions internes i externes. També la destrucció massiva que va suposar l’huracà Mitch, epidèmies de còlera com la de l’any 91 al Perú que es va estendre per tota Amèrica Llatina, riscos de pandèmies com la grip porcina o la grip aviària, el bloqueig sanitari a Gaza, el conflicte a Darfur o el de la República Democràtica del Congo… només per citar-ne alguns.

-Actualment continues donant classes a l’Escola Andalusa de Salut Pública. Quins altres projectes tens entre mans?

Després de tres dècades dedicades a l’Organització Mundial de la Salut, em vaig jubilar el desembre de 2014. Va ser aleshores quan vaig decidir tornar a les meves arrels i establir-me a Gijón. Aquesta ciutat té un significat molt especial per mi, ja que el meu pare va néixer a Astúries. Lamentablement, la Guerra Civil el va obligar a exiliar-se a França als 14 anys, després de passar un temps com a desplaçat intern a Catalunya. Finalment, va arribar a Mèxic a bord del vaixell Sinaia.

La meva jubilació de l’OMS no va significar el final de la meva activitat professional. Actualment, combino la meva feina com a consultor independent amb la docència a l’Escola Andalusa de Salut Pública. A més, durant la pandèmia de COVID-19, vaig assumir el rol d’assessor per a diferents institucions.

-Precisament, durant els últims 4 anys has atès els mitjans de comunicació per valorar i aportar el teu punt de vista d’expert sobre la COVID. Com has viscut aquesta època?

Durant el període de la pandèmia em vaig ocupar molt del que jo considero un servei públic d’informar els mitjans i la població amb objectivitat: donant suport a totes les mesures correctes i criticant el que, des del meu punt de vista, no era adequat. Fonamentalment, fent una funció de servei públic per intentar informar millor i explicar la dinàmica de la pandèmia. En aquest període de 4 anys, vaig fer aproximadament 3000 entrevistes, vaig escriure articles… tot com un servei públic pro bono.

-Com a expert que has estat seguint de prop l’evolució de la COVID, quina diries que és la situació epidemiològica actual a Espanya? 

El primer és assenyalar que el virus no ha desaparegut i continua amb les seves mutacions. Per mantenir un equilibri i no tenir repunts perillosos amb noves variants que puguin provocar ingressos hospitalaris i risc de mort, cal mantenir la protecció immunològica amb reforços de vacunes anuals.

-Qui s’ha de vacunar?

Crec que falta per part de les autoritats sanitàries un missatge més clar: aquest octubre haurem de vacunar els grups de major risc, però potser haurem de repensar, en el cas de la COVID, si no haurien de ser sectors més amplis de la població: jo recomanaria vacunar totes les persones majors de 60 anys, perquè hem de tenir un reforç pel que fa a les variants més recents. Hi ha una gran quantitat de la població general desprotegida i no hem de banalitzar la COVID o pensar que és una grip més, com alguns ho han volgut veure. Per descomptat, si hi hagués grans repunts, caldria tornar a adoptar mesures com l’ús de la mascareta en espais de major risc i en llocs d’alta concentració.

-Quines altres mesuren hem d’adoptar aquesta tardor?

La consciència individual ciutadana s’ha de reforçar amb missatges públics: si es té una infecció respiratòria aguda, el que cal fer és protegir-se, protegir els altres i usar una mascareta. També cal protegir-se en els espais tancats en moments d’alta incidència d’infeccions respiratòries agudes. Això és perquè durant els últims 2 anys hem tingut casos de COVID, casos de grip estacional i casos de virus respiratoris al mateix temps. Així doncs, cal vacunar-se contra la COVID i contra la grip estacional. Tot allò que puguem fer pel que fa a millores en la qualitat de l’aire és molt important, i especialment en àmbits crítics com són les residències.

-Recentment has publicat el teu segon poemari, Centinela del viento, que reuneix els poemes escrits durant més de quatre dècades. Què trobaran els lectors en aquest segon poemari?

Recentment, vaig aconseguir reunir un poemari de la meva àmplia col·lecció de poemes. Centinela del vientorecull poemes escrits al llarg dels últims 45 anys. He intentat fer una selecció amb certa unitat, que registra les emociones, percepcions, imatges i sensacions que m’han anat generant els diferents vents vitals. Per això, els capítols tenen noms de vents o al·lusions a diferents tipus de vents, des de les brises suaus fins a les borrasques, les tempestes o el cerç. En aquests poemes, hi ha molta presència de la natura, de les plantes, de les flors, del mar, dels penya-segats…, però també de l’amor i del vent. Però els meus projectes literaris no acaben aquí, perquè visc un retir molt actiu i espero que ho continuï sent.

-Quins altres projectes tens entre mans?

Estic escrivint una novel·la que busca recrear l’odissea de l’èxode del meu pare, sent nen, durant la Guerra Civil. Vull posar-me en la perspectiva d’aquell nen que abandona Astúries, experimenta la mort per afusellament del seu pare, viu a Catalunya, viu a França, viatja a Mèxic i torna després de 77 anys per passar els últims 4 anys de la seva vida a Astúries. És un exercici complex i difícil perquè és molt proper a mi, però al mateix temps he tingut multitud de converses sobre l’experiència de la guerra i l’exili. Vaig créixer, com molts fills d’exiliats republicans espanyols a Mèxic, amb la crònica quotidiana dels qui no havien guanyat la guerra, però havien guanyat l’esperança amb l’exili. Estic intentant donar-li les voltes necessàries perquè sigui un text equilibrat, on potser hi ha una mica de ficció, però molt poca.

-Sent científic, d’on neix la teva vocació d’escriptor?

Des que era estudiant de Medicina tenia un gran interès per la literatura: escrivia ressenyes, publicava poemes i articles en revistes literàries, fins i tot vaig participar en la fundació d’una revista que segueix existint a Mèxic, Nexos, sobre societat, ciència i literatura. Vaig dirigir un parell de col·leccions sobre salut i societat i vaig publicar el 1979 un poemari titulat Tú llegarás a mi ciudad vacía que es va esgotar. Per sort, es tornarà a editar l’any vinent a Espanya amb edicions Vitruvio.