Llibres, revistes, pintures, dissenys de mobles simbòlics i discos són alguns dels objectes que omplen les fantàstiques prestatgeries i parets del menjador de Tusquets. Acaba de fer 80 anys i només té ganes que arribi el cap de setmana per celebrar-ho. El títol del seu últim llibre, ‘‘Viure no és tan divertit i envellir és un conyàs’’, és una paradoxa de la seva vida, ja que ell mai ha deixat de sentir i crear. Polifacètic amb totes les forces, l’arquitecte, dissenyador, pintor i escriptor Oscar Tusquets ens obre les portes de casa seva per endinsar-nos en el seu món.

Des d’un punt de vista artístic com es defineix?

Eclèctic, incapaç de l’especialització, perquè quan escric m’agradaria pintar i quan pinto em sembla que hauria d’estar escrivint i, si no, penso que hauria d’estar projectant, o sigui que, dispers..

I des del puntde vista personal?

Crec que sóc bastant bona persona. (Somriu)

Arquitecte, dissenyador, pintor, escriptor … Com va començar tot?

Vaig començar a voler ser pintor als 12 anys, quan vaig entrar a ‘l’Escola d’Arts i Oficis’,a una sucursal de Llotja. En aquell temps jo volia ser Miquel Àngel i en un moment determinat de la meva vida, quan vaig acabar el batxillerat, vaig pensar en entrar en Belles Arts, però el meu pare em va dir: “fes alguna cosa més econòmicament garantit, una mica més seriós”. Em va semblar que l’arquitectura era el que s’acostava més i quan vaig començar em va apassionar, vaig deixar de pintar. Penso que hagués guanyat molts més diners sent pintor que arquitecte i hagués tingut menys disgustos…

Ha estat dur ser un arquitecte referent?

L’arquitectura és molt dura, és un art molt car. Escriure les memòries dels projectes per a mi era un sacrifici. I als 50 anys, vaig fer un article que es deia “Elogi acalorat de les ombres”, l’hi vaig ensenyar a la meva primera dona, que era la directora de Tusquets editors i em va dir “ui, doncs si continues així et publiquem”, llavors em va començar a divertir escriure. Tinc l’absoluta impossibilitat d’especialitzar-me. Els arquitectes nord-americans em diuen ¿però vostè què fa, hospitals o habitatges? ¿En què s’ha especialitzat? Després de molt pensar, he decidit contestar-los: en problemes difícils. Tot el que m’encarreguen són coses delicades i difícils, com intervenir al Palau de la Música.

Què és el més important per a vostè a l’hora de crear?

El més important és la idea, ja ho deia Salvador Dalí, que va ser un gran amic meu. La idea no la pots forçar, ja pots tancar-te en l’estudi i passar les hores que si no ve, no ve.

I sobre el seu últim llibre, de “Viure no és tan divertit i envellir és un conyàs”. Què diu sobre la vellesa?

Jo crec que el títol és contradictori, perquè si algú s’ha divertit en la vida i està envellint amb poquíssimes limitacions sóc jo. Per a mi viure ha estat divertit, però hi ha un moment de la vida, que a mi encara no m’ha arribat, en què les limitacions són tan extremes que crec que agafar-se a la vida per sobre de tot és un error. Crec que cal saber morir.

Com se sap morir? ¿Vostè ja ho ha après?

Jo crec que estic preparat per a la mort, encara que no estic preparat per al dolor. He viscut molt i he tingut temps de fer moltes coses. Ara tinc un projecte a mitges i sempre penso … Dóna’m una mica més de temps que tinc un llibre a mig fer! (Riu). Aquest es dirà “Moments inoblidats”. M’he adonat que hi ha moments a la vida que no he explicat i que tenen el seu interès. Segurament la mort em pescarà a mig fer alguna cosa, però bé.

A part d’aquest llibre … Té alguna cosa més entre mans?

En otoño de 2022 me van a hacer una exposición antológica en la Fundación Vila Cases. Tot un plaer. Seran 50 anys de pintura, però no serà cronològica, em sembla una ximpleria. Comença amb ciutats, natura morta, natura viva, retrats, dones, nus … Tot un guió que no és cronològic.

No para de fer coses! Acaba de fer 80 anys, segueix pintant, escrivint i molt actiu …

Si no treballo m’avorreixo moltíssim. Quan va venir la pandèmia radical se’m van limitar les possibilitats. Un sempre pot escriure, però, durant un temps, em posava al matí a veure una sèrie de televisió i fins a la nit, la veia sencera, però em va durar pocs dies, havia de fer alguna cosa. Aleshores em vaig fer un autoretrat confinat, que em sembla que em va sortir molt bé! Però no sóc una persona per quedar-me tancat en una habitació. M’agrada veure coses i viatjar, tot i que a una edat això de viatjar cal fer-ho amb control.

I de fer-se gran, què és el més li agrada?

Oscar Wilde deia: “Senyor salveu-me dels problemes físics, que dels psíquics ja em preocupo jo.” Quan et fas gran et lliures de l’obsessió sexual (riu), tal com va dir el gran director cinematogràfic Luis Buñuel, i també ho dic en el llibre.
Guanyes experiència, coneixement. Parlar amb gent gran intel·ligent ha estat un dels plaers de la meva vida. M’ha encantat estar amb vells de talent, des de Dalí, a Foix, a Pla, a José Antonio Coderch. Crec que un vell o una vella de talent et permet una relació fantàstica. I, ara, com Salvador Dalí, m’encanta estar amb gent jove.

… Per què?

Una raó és l’estètica, no ens enganyem, la gent jove és guapa. I una altra qüestió és que aprenc coses, que és el més divertit que hi ha a la vida. Hi ha gent jove molt interessant que et fa veure les coses d’una altra manera. I a Dalí, li encantava. Jo crec que vam ser tan amics perquè jo era jove, no era lleig del tot, era arquitecte, i a ell li encantava parlar sobre arquitectura.

Què pensa de la jubilació?

Les dues persones que més m’han influenciat en la vida com a artista han estat Salvador Dalí i Federico Correa. A Correa, als 65 anys li van dir que s’havia de jubilar de catedràtic d’arquitectura … Havia de ser un error! No hauria d’haver catedràtics de menys de 65 anys. A aquesta edat tens més saviesa, estàs preparat per ensenyar precisament. Les persones grans poden aportar moltíssim.

Vostè s’ha jubilat, però la seva vida no ha canviat gaire Què és el que més li agrada al ‘Tusquets d’ara?

Les dones i el mar. Aquestes coses no canvien. M’agrada l’arquitectura, la pintura, anar a un bon museu. Gaudeixo de moltes coses i els gustos m’han canviat molt poc, gaudeixo del mateix que als 14 anys. Per això, en la meva pintura és dificilíssim saber si té 40 anys o és d’ara.